miércoles, 22 de julio de 2009

Conte de Pere Calders

La fi del cap
De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i pensava coses realment engrescadores.
Un dia, trobant-me al llit amb una estimada meva, vaig sentir que el cap emmalaltia seriosament, mentre el cos mantenia l’equilibri, repartint la salut amb normalitat per tots els llocs que estaven sota la seva vigilància.
—Amiga —vaig dir—, em sembla que el cap se’m morirà.
Ella es va esverar tant que vaig sentir, imperiosa, la necessitat de tranquil·litzar-la.
—Mira: no passarà res. Enterrarem el cap dins un barret, i veuràs com la placidesa del món es mantindrà plana, quieta com és del nostre gust. Cap país no alterarà la seva hora oficial, ni cap invasió no serà detinguda. Demà, milers d’ombrel·les s’acararan al poder del sol i cada u podrà dir-hi la seva.
Es va adormir sota la protecció dels meus braços, segura que tot aniria tal com jo li explicava.

No hay comentarios: