TORRONET DE SUCRE

Ella baixava pel carrer Argenteria sincronitzada amb el senyor del maletí i el turista de les ulleres metàl-liques.

Ultimament , n'estic ben acostumada a creuar-me a  aquests dos tipus.

L'home de la corbata blava , sempre ell; en canvi;  el giri, un intelectual torradet, un de tants.

La senyora era un torronet de sucre entre dos culleretes de café. Baixeta. Les espatlles i els melucs formaven una linea recta. El cap ,gros, rodonet, pessant, anulava el coll com si un martell caigut del cel la haguès picat :TOC, TOC! Sobre el seu cos, Euclides hauria pogut resoldre, fins i tot  un dels seus teoremes de geometría i fer un estudi sobre les formes regulars.

A la carona tenia dos grans sols . Eren del  color de la mel coagulada pel fred . Uns nùbols  li tapaven les parpelles .En creuar-nos tots 4 ella va alçar la mirada i es va desencadenar una gran tormenta. Primer, un enorme suspir va acabar de encaixar les diferents volumetries corporals. Inmediatament després, una pluja de un plorar incontrolable. Va caure al terra.

-Ara que faré sense feina ! Repetia entre sanglots

- Què serà del meus fills petits! Deia el turronet

Justament amb aquella alineació perfecte la doneta quedava eclipsada pels dos homenots. Ells vàren continuar el seu camí.

Fent el gest per socòrrer-la , la dona va saltar com una granota. Tenia una abella enganxada al ull.! L’abella va desaparèixer  del rostre ficant-se per la concavitat d'un dels astres. De sobte, totes les parts del seu  cos tou  es van desencaixar. El coll es va estirar, els pits van sortir com pilototes PLIN! Les seves carn esdevingueren fortes, fibroses , vigoroses. Va  recuperar la compostura i accelerant del pas  progressivament va picar l’esquena de l’executiu.  Ell es va girar suaument.

Vaig corretgir el cos per continuar endavant . Un rusc d’abelles penjaba de la Catedral de Santa Maria del Mar.

Mònica Fernández